PER QUÈ ENCARA CAL SENTIR-HO SONAR

Hauríem d’admetre que la personalitat de Felip Pedrell va ser tant indiscutible com complexa. Les múltiples facetes, d’activitat tant abassegadora com frenètica, en feren un cas singular: va somoure l’ambient pairal de la música del país. Des de l’estudi històric, passant per la creació musical, la tasca divulgadora i el vessant pedagògic, fi ns i tot de la seva vida íntima n’hem fet uns tòpics que convé repensar. Aquest contrast de dimensions s’exemplifi ca amb la seva òpera La Celestina: tant va inspirar a Manuel de Falla com serví per al disseny d’una corbata creada pel seu marmessor Gisbert.

El 1899, Rubió i Lluch l’escoltà en unes conferències sobre música històrica catalana a l’Ateneu Barcelonès. Rubió preparava l’edició del Curial e Güelfa, i Pedrell l’obra completa de Tomás Luis de Victoria. La coneixença entre ells dos venia d’abans que el 1903 s’iniciessin els Estudis Universitaris Catalans. El 1909, Pedrell començà a impartir-hi una càtedra de música, al carrer del Pi. El programa tractava sobre la música «natural» –ara en diríem de tradició oral–, la música dels tractadistes, la música dels artistes –mal anomenada de repertori culte–, fins arribar a la «personalitat de la cançó popular catalana», la fi nalitat de la qual era integrar-se dins la creació del compositor. Tres anys abans, Pedrell havia ofert una sessió al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, una conferència il·lustrada per l’Orfeó Català on proposava els vincles de la cançó popular que servirien per a bastir una música lírica pròpia.

Què veieren en ell els joves Granados, Albéniz i Gerhard? Quines idees inculcava per a què s’hi apropessin tantes dones compositores com la Matilde Escalas, l’Eugènia Domènech, la Lluïsa Bosch o la Rosa García Ascot? En Josep Cumellas i Ribó inicià el març de 1931 a Ràdio Barcelona un programa amb la «patriòtica tradició d’enaltir les energies de nostra terra». El primer programa el dedicà a Pedrell. La seva obra és polièdrica, com la seva estètica. No era habitual conjuminar una nova manera d’escriure el lied amb la utilització de la música històrica per anar més enllà de la reivindicació nacional, o reclamar un nou impuls a la música de cambra i simfònica mentre es posava l’accent en una proposta operística que tant mirava a Wagner com a la música francesa. El seu estudi sobre la Festa d’Elx obligà a repensar una tradició que es creia ancestral: deixaren de tocar la marxa reial en el moment de la coronació de la Verge, entre altres canvis. I, malgrat aquell impuls, havia de donar cursos i conferències col·lectives a casa seva, l’eufemisme de les classes particulars per a sobreviure. Les dimensions són antitètiques. Pedrell era el mateix compositor que Carreras i Artau esmentà el 1920 en una visita al Museu dels Instruments de Música de Brussel·les; el seu conservador Mahillon reaccionà ràpid, l’identifi cà com un dels més destacats de la Península. Feia tres anys que Pedrell havia llegat la seva obra a l’IEC.

FRANCESC CORTÈS I MIR
Societat Catalana de Musicologia (IEC) i Universitat Autònoma de Barcelona